Es municipi de Calvià se caracteritza per tenir una gran diversitat d’espècies tant autòctones com al·lòctones. Aquesta gran riquesa es deu a ses característiques geogràfiques i geològiques des medi. S’altitud va des des 1026 m des Puig de Galatzó, passant per valls fins a arribar a sa costa, a nivell de la mar.
El tipus de vegetació potencial de gairebé tot el territori són els boscos, principalment els alzinars (més rars) i els pinars, ambients força coneguts amb espècies com el pi (Pinus halepensis), l’alzina (Quercus ilex), la mata (Pistacia lentiscus) o l’ullastre (Olea europaea).
Hi ha altres boscos menys estesos o més localitzats al territori com són els boscos de caducifolis que es poden trobar en dos ambients força diferents, per una part, a les zones supramediterrànies del Galatzó i dels quals només queden exemplars individualitzats als penya-segats, com el rotaboc (Acer granatense), la pomera borda (Sorbus aria) o l’arbre de visc (Ilex aquifolium); per l’altra part podem trobar boscos riparis (a la vora de torrents) com pollancredes, omedes, freixedes, etc., segons estiguin dominades pels polls (Populus alba i P. nigra), l’om (Ulmus minor) o el freix (Fraxinus angustifolia).
Altres formacions boscoses són els arbocerars, dominats per l’arbocera (Arbutus unedo) o el coscoll (Quercus coccifera), especialment rics a la zona de na Burguesa; les boixedes, formacions gairebé monoespecífiques de boix (Buxus balearica) localitzats al Galatzó i s’Esclop; o els murterars, propis de les torrenteres, on la murta (Myrtus communis) n’és l’espècie principal.
Altres formacions forestals no arbòries serien les comunitats fruticoses, entre les quals destaca principalment el carritxar (veure l’itinerari de s’Esclop), dominat pel càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i l’aritja (Smilax aspera subsp. balearica); també són importants les formacions d’espinalers, amb escanyacabres (Cneorum tricoccon), alacantins (Rhamnus oleoides ssp. bourgeana) i ginebró (Juniperus oxycedrus). Aquestes formacions s’estenen sovint per un mal ús del foc. El foc destrueix els boscos i provoca l’erosió dels sòls de tal manera que aquestes formacions menys exigents passen a dominar espais coberts anteriorment pels arbres.
Si anam a formacions més baixes podem parlar de les brolles i les timonedes, força representades a Calvià (veure l’itinerari de Cala Figuera). Les brolles són formacions dominades per arbustos malacòfils, força diverses específicament, entre elles destaquen el romaní (Rosmarinus officinalis), el xiprell (Erica multiflora), la cossiada (Globularia alypum), la botja de cuques (Anthyllis cytisoides) o les estepes (Cistus spp.). Un altre tipus de brolla, especialment interessant per estar formada per espècies endèmiques, són les comunitats de coixinets com l’eixorba-rates blanc (Teucrium balearicum), l’eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) o l’estepa joana (Hypericum balearicum), pròpies de zones muntanyenques.
Les timonedes són formacions d’arbustos baixos, pròpies d’indrets secs com el sud de Calvià, amb espècies com l’herba de Sant Ponç (Teucrium capitatum subsp. majoricum), la sempreviva (Helichrysum stoechas) o els esteperols (Fumana spp.).
Si seguim la successió regressiva de la vegetació ens apareixen les pastures, tant les dominades per espècies perennes com per espècies anuals. Aquestes formacions són extraordinàriament diverses i estan conformades per espècies de famílies abundants com les gramínies, les lleguminoses, les labiades o les orquídies (d’aquestes darreres se n’han trobat prop d’una vintena d’espècies al municipi). Algunes d’elles són especialment interessants com són les formacions de geòfits (plantes bulboses) que tenen floracions explosives principalment de tardor o de primavera, amb espècies com el safrà bord (Crocus cambessedesii), l’assutzena borda (Narcissus tazetta) i la merendera (Colchicum filifolium).
D’especial interès són les formacions rupícoles (veure l’itinerari de s’Esclop), hàbitats on la pedra o la roca és l’element dominant del paisatge i on les espècies que hi viuen n’han d’estar perfectament adaptades. Són formacions pròpies de penya-segats, de replans pedregosos, de degotissos o de rossegueres. Són hàbitats dominats per espècies endèmiques, de tal manera que si algú mira la vegetació d’un penya-segat, aproximadament el 70% de les espècies arbustives que hi veu són endèmiques. Hi trobam espècies com la violeta de penyal (Hippocrepis balearica), la panconia de penyal (Crepis triasii), la cossiada de penyal (Globularia cambessedesii), la maçanella (Helichrysum crassifolium) o una important diversitat de falgueres.
També podem trobar unes formacions rupícoles nitròfiles i una mica termòfiles on la taparera (Capparis spinosa), la vauma marina (Lavatera maritima) o la morella roquera (Parietaria judaica) en són espècies clau.
Gràcies a la presència d’una llarga costa, amb nombrosos illots, el municipi té una bona representació de la vegetació halòfila de penyals i roquissars costaners (veure l’itinerari de Cala Figuera), especialment de la comunitat de saladines i fonoll mari (Crithmum maritimum). Així i tot, algunes comunitats d’aquest hàbitat, degut a la gran quantitat de costa urbanitzada, estan aprop de desaparèixer, com és el cas de la comunitat de socarrell fulgurant (Dorycnium fulgurans). Aquest endemisme gimnèsic, tan sols es troba present a dues poblacions mallorquines, una al Cap de Formentor, i l’altre a la població calvianera del Racó de ses Àguiles i Punta Prima. A n’aquesta darrera població, al 2012 tan sols hi quedaven 50 individus, rodejats d’urbanitzacions, mentre que a dia d’avui tan sols hi queda 1 individu no reproductor, pel fet que el seu hàbitat òptim s’ha vist reduït per la construcció d’una nova urbanització. S’han fet esforços per reforçar la població amb l’introducció de nous individus, però tots ells han acabat morint.
Un altre hàbitat que s’ha vist molt reduït al municipi, i pràcticament desaparegut, és la vegetació pròpia de dunes. En el passat hi va haver importants sistemes dunars a la platja de Magaluf i a la de Peguera. Actualment tan sols queda qualque clapa aillada de lliri de mar (Pancratium maritimum) a algunes platges del municipi, i un petit reducte a la platja de la Romana (Peguera), on encara s’hi observa un redol amb card marí (Eryngium maritimum), grama d’arena (Elytrigia juncea) i de lliri de mar (Pancratium maritimum), a més d’un endemisme gimnèsic de gran interès biogeogràfic, del qual lamentablement tan sols en queda un individu aïllat, condemnat a l’extinció, ja que es tracta d’una espècie monoica (mascle o femella). Es tracta del peu de milà (Thymelaea velutina), que a Peguera presentava la població més meridional de l’espècie, tan sols present a Menorca i a Mallorca.
Malgrat ser plantes marines submergides, tampoc podem oblidar-nos de les importants praderies de posidonia (Posidonia oceanica) presents al municipi, i de dues altres fanerògames marines també presents, però de manera relicta; Cymodocea nodosa i Zostera marina.
Un tipus de vegetació especialment interessant a Calvià són les formacions higròfiles, és a dir, la vegetació pròpia d’indrets humits (veure l’itinerari del Torrent de Santa Ponça). Solen ocupar els llits i les vores dels torrents, àrees que representen petits oasis d’humitat envoltats d’àrees molt més seques, especialment durant el final de la primavera i el principi de l’estiu. Són formacions molt denses i productives i força amenaçades per una gestió malentesa. L’administració contínuament fa “neteges” de torrents on s’arrasa la vegetació d’aquests indrets per donar sortida ràpida a l’aigua per una malentesa gestió de les inundacions, quan precisament la funció de la vegetació és alentir la velocitat de davallada de l’aigua pels torrents, tot i que això provoqui la presència d’àrees d’inundació en determinats indrets coneguts i, per tant, controlables. Una major velocitat de l’aigua pot ser molt més perillosa a les desembocadures dels torrents, precisament zones sovint força urbanitzades i on les pèrdues, materials i humanes, poden ser molt més importants.
Aquestes formacions higròfiles solen estar dominades per gramínies com la canya (Arundo donax) o el canyet (Phragmites australis), les juncàcies o les ciperàcies. Les espècies hidròfites com l’api d’aigua (Apium nodiflorum), o els créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum) troben també el seu hàbitat únicament en aquests indrets.
Finalment ens queda parlar de la vegetació nitròfila (veure l’itinerari de Calvià). Són diferents tipus d’ambients on la presència de matèria orgànica és el factor que influeix de forma determinant sobre les espècies que volen colonitzar l’àrea.
A les zones d’activitat agrícola i ramadera hi abunden les espècies nitròfiles, associades als aports de matèria orgànica d’aquestes activitats humanes. És un tipus de vegetació molt diversa, però d’espècies poc singulars i de distribució àmplia, formats principalment per espècies anuals (el 40% de les espècies d’un territori solen ser ruderals), i molt variable en el temps, ja que la presència d’una espècie o una altra depèn de l’activitat que es desenvolupi en el territori durant els darrers mesos.
Per consultar més informació sobre la fauna a Calvià:
